El Món en Pausa: Quan la Pandèmia em Va Donar Permís per Existir

El Món en Pausa: Quan la Pandèmia em Va Donar Permís per Existir

El primer dia de confinament, el silenci va arribar com una benedicció. Des de casa meva, vaig veure com els carrers s’esbufegaven, com si el món hagués aguantat la respiració durant dècades i finalment pogués exhalar. Els cotxes es van convertir en escultures de metall estàtiques, els veïns en ombres darrere finestres, i jo, per primera vegada en quaranta anys, em vaig sentir invisible. I va ser meravellós.

Durant setmanes, ningú em va demanar que fos algú que no era. No vaig haver de somriure per tranquil·litzar clients nerviosos, ni de forçar una veu amable mentre explicava els avantatges d’un nou mòbil o les clàusules d’un pla telefònic. El telèfon de la feina va deixar de vibrar, les reunions es van esvair com suor a la roca, i el món es va reduir a quatre parets, un sofà i el soroll dels vidres del balcó tremolant amb el vent.

Al principi, em va costar creure-ho. Des de petit, m’havien ensenyat que la vida era un teatre: jo, l’actor secundari que mai surt als crèdits, però manté l’escena en marxa. Aprendre el guió va ser fàcil. Els diàlegs “Com estàs?”, “Què tal tot?”, “Hem de quedar per fer un cafè!” els tenia memoritzats des dels dotze anys, quan vaig descobrir que un somriure fals podia evitar preguntes incòmodes. Però el preu… Ah, el preu. Cada dia, després de tancar la botiga, em quedava assegut al cotxe durant mitja hora, mirant el volant, mentre el meu cervell es desinflava com un globus.

La pandèmia va ser el tallafoc que mai m’havia permès posar. De cop, ja no era el “Jordi eficient”, el “Jordi sempre disponible”. Era només jo, un home en pijama, amb una tassa de te ja freda a la mà i una llista de sèries que mai acabava. Les nits ja no eren un preludi de l’estrès del matí: eren hores llargues i quietes, plenes de llibres oblidats i de música que escoltava amb els ulls tancats. Fins i tot el soroll dels aplaudiments als balcons, aquell intent col·lectiu de normalitat, em semblava una bufetada de realitat suau, com una tovallola humida llançada amb cura per no fer mal.

I, enmig d’aquella quietud, vaig trobar una excusa per fer alguna cosa que sempre havia volgut: comprar-me una impressora 3D.
Durant anys, l’havia ruminat com un caprici absurd, “Per què?” em deia, però la pandèmia em va donar una raó. Vaig començar imprimint viseres amb pantalles per als metges del CAP de Palafrugell, després suports per a mascaretes que alleugerissin les orelles dels infermers, i mil coses més que compartíem en grups de voluntaris a través de Telegram i que em van mantenir ocupat les nits senceres. La màquina sorollosa i aparatosa es va convertir en una estranya companyia: no em demanava converses, ni somriures, ni disculpes. Només filament i donar-li temps.

Cada setmana, un home de Protecció Civil trucava al timbre per recollir el material. Jo deixava les bosses al portal i l’observava des de l’entrada mentre ho carregava tot al cotxe. No vam intercanviar paraules, però quan es va girar per mirar-me i va fer un gest d’agraïment amb el cap, em vaig sentir útil per primera vegada en anys. No ho feia per rebre reconeixement de cap mena. Era només jo, la meva impressora, i un món que necessitava al personal sanitari més que mai i que aquest no tenia les eines per afrontar el que ens venia a tots a sobre.

També vaig trobar alguna cosa més: un racó del món on no havia de ser ningú. Un vespre, mentre la impressora xiulava com una cadernera èbria, vaig crear un servidor de Discord. Un espai buit amb un nom tan poc original com vaig poder, un grapat de canals de veu i de text on podíem anar deixant coses, amb el temps, es va omplir de veus. Gent que havia anat consegüent per xarxes, en jocs o en fòrums perduts. Alguns entraven i marxaven sense més ni més; d’altres es quedaven.

Eren veus darrere pseudònims, perfils amb noms estranys impossibles de pronunciar. Gent que, com jo, buscava un lloc on existir sense màscares. De tant en tant ens quedàvem xerrant fins que tornava a sortir el sol, i ells em van ensenyar el que mai no havia après en quaranta anys, els silencis còmodes existeixen. Connectàvem per jugar, per parlar de qualsevol cosa o de res, o simplement per deixar-nos obert el micròfon mentre fèiem vida per casa. De vegades, desapareixia sense avís. L’endemà, ningú em preguntava per què. Era un acord no escrit: tots tenim dies en què les paraules pesen massa.

Alguns van passar del online al offline: Alguna barbacoa mentre els gossos ens miraven amb curiositat, un dinar sorpresa per Cap d’Any; un altre em va enviar per correu una samarreta de l’R2D2. D’altres romanen en l’anonimat, veus sense rostre que em recorden que no sóc l’únic que lluita per respirar en un món de pressió.

Llavors va passar alguna cosa estranya, vaig començar a respirar. No em refereixo a poder amagar-me rere mascaretes o evitar aglomeracions. Em refereixo a una sensació física, com si hagués estat nedant contra corrent tota la vida i, de sobte, l’aigua s’hagués aturat. Els dies s’allargaven sense pressa, i jo, per primera vegada, tenia temps de notar coses: el tacte rugós de les rajoles sota els peus nus a la terrassa, l’olor de pa torrat que pujava des del forn, el ronronejar de la Blanqueta (la matriarca de la colònia de gats que viu al meu pati) mentre s’enrotllava al costat dels gossos, La Bruixa i en Cooper, que dormien sota el sol com guardians tranquils.

I ningú em jutjava. Ningú em deia “Jordi, has engreixat” o “Jordi, fa temps que no se’t veu el pèl”. La solitud es va convertir en una manta gruixuda que em protegia del fred que mai m’havia adonat que existia.

Avui encara recordo aquell abril de 2020 com un somni. Un somni estrany en què el món s’havia aturat per dir-me: “Està bé. No cal que corris”. Però els somnis s’acaben, i el món va tornar a girar, més ràpid que mai, com si volgués recuperar el temps perdut. El problema és que jo no vaig poder seguir-lo.

Quan van tornar a obrir les portes de la botiga, vaig intentar encaixar de nou. “Anem a poc a poc”, em deia, mentre m’ajustava el penjoll amb el nom com si fos una corda al coll. Els meus caps em recordaven amb somriures forçats que “necessitem recuperar vendes, Jordi, cal que els clients tornin a connectar”. Connectar. La paraula em cremava la llengua. Jo ja no sabia què era això. Durant mesos, havia viscut sense màscares (ni de tela ni de teatre), i ara, cada “Hola, què necessites?” sonava com una mentida tallada amb motlle. La màscara que havia dut des de petit, aquella que em permetia ser el venedor afable, el col·lega eficient, s’havia esmicolat en el silenci del confinament. I el que quedava era el pes buit d’un paper que ja no podia representar.

Els clients entraven, sortien, i jo repetia els mateixos guions com un autòmata. Però les preguntes innocents “Com estàs?” em creaven nusos a l’estómac. Abans, responia amb un “Bé, i tu?” automàtic. Ara, cada paraula era una pedra que havia de treure del fang dels dies sense pressa, dels matins en què ningú em demanava res. I el fang pesava. Pesava més que totes les targetes de crèdit que havia passat per la terminal, més que els telèfons exposats a les vitrines, més que les hores mortes esperant que algú entrés per la porta.

I així va arribar el final. No com una explosió, sinó com una fuga lenta. Les paraules “Bon dia, en què puc ajudar-lo?” em van sonar com un dialecte oblidat. Tornava a casa cada nit més cremat, amb el cap ple de xifres de vendes i riures forçats que em ressonaven com campanes trencades. Però hi tornava. Hi tornava perquè els rebuts no s’omplien sols, perquè els gossos necessitaven pinso, perquè el món exigeix monedes per deixar-te respirar.

Fins que un vespre, abans de tancar, el meu cap em va venir a veure. La seva veu sonava a enregistrament: “No ets tu, és la situació”. L’acomiadament va arribar amb un sobre blanc i una firma robòtica. I jo, en lloc de plorar o cridar, vaig notar una cosa estranya sota l’angoixa: alleujament.

El camí de tornada a casa va ser una contradicció de passos. El cor em deia que havia fracassat; el cervell, que per fi podia deixar de fingir. Els gossos van venir a rebre’m com sempre, sense preguntes, i els gats del jardí es van fregar contra les meves cames com si res hagués canviat. Però tot havia canviat. Havia perdut una feina, sí, però també havia perdut una cadena.

Aquell primer mes, una nit, mentre les factures s’aplegaven a la taula com acusadors silenciosos, vaig escoltar el Ronronejar de la Blanqueta i vaig entendre una cosa:
A vegades, alliberar-se te un preu, un preu que no se com podre seguir pagant, de moment vaig trampejant com puc fent cosetes aquí i allà, però que haig de trobar la manera de no renunciar a aquesta llibertat.

Ara, mentre escric això des del meu sofà (el mateix del 2020, més enfonsat, però igual d’acollidor), sé que molts em veuen com un fracassat. Un home divorciat, sense feina, sense xarxes socials plenes de vídeos de brunchs, sense plans de cap de setmana. Però ells no saben que, per primera vegada, sóc lliure.

No és perfecte ni de lluny. La majoria de dies l’ansietat em colpeja com un puny, i nits en què el silenci pesa massa. Però també hi ha moments de claredat: quan alimento la Blanqueta i els altres gats del jardí com l’Ullets, la Tita, el Pelut, etc, i em miro en els seus ulls verds, indiferents a les meves crisis; quan sento el vent del balcó i recordo que, durant uns mesos meravellosos, el món em va donar permís per existir tal com sóc.

Ara, cada nit, torno a aquell racó de veus que no em demanen res. Connecto, poso els auriculars, i deixo que el murmuri del servidor m’emboliqui com una manta. Hi ha rialles, discussions sobre qualsevol tonteria, i pauses llargues on només se sent com tecleja algú que treballa o juga en segon pla. De vegades, quan la boira mental torna, abaixo el volum i em quedo escoltant-los com qui escolta la pluja des de sota un paraigua. I quan desconnecto, sé que demà hi tornaran. Sense preguntes, sense “per què no vas dir res?”, sense “què ha passat?”.

És el poc contacte que necessito. Un lloc on tots entenem que, a vegades, el millor que pots fer pels altres és ser-hi, sense exigir ni ser exigit, un grapat de veus rere pseudònims impossibles, amb noms reals al darrere que tots coneixem, però que no fem servir.

Els gossos ronquen als meus peus, els gats s’estiren als coixins, i jo torno a sentir-me com aquell home del 2020. I encara que el món insisteixi a dir el contrari, jo sé la veritat:
Vaig estar més viu quan tot es va aturar.